dimecres, 13 de maig de 2015

#Microconte

Com pesava allò!
Pareixia que tingués una catedral al damunt i per a alçar-la necessitara una palanca de ferro fina. Com pesava allò!
Com si algú ho hagués envasat al buit i no hi hagués res a mà per a punxar i que sortís l'aire, allò era impossible d'alçar. Com pesava allò!
A mesura que avançava el temps i allò continuava sense alçar-se, augmentava la probabilitat de quedar-s'hi allà. Com pesava allò, collons, com pesava!
En un últim segon, a la fi, com si es tractés del sèptim de cavalleria, un raig de sol va jugar una carta de força bruta, pressionant a què allò alcés.

Ja s'alçava.

Aquelles llargues pestanyes arrugades, mostrant el descontent cap a l'actuació del sol, s'alçaren finalment donant pas, com si d'un teló es tractara, a aquells meravellosos iris verds que s'adaptaven al cos de les pupíl•les, companyeres de pis, que s'acostumaven a la claredat d'aquell exèrcit solejat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada