diumenge, 16 de novembre de 2014

Carrers de València

Carrers de València,
Confidents de confiança,
xafarders involuntaris,
cau de revolucionaris.

Manifestants silenciats,
Silencis disimulats.
Reclams d'un crit,
Presents a l'esperit.

Amagatall dels enamorats
Camp de batalla dels enfrontats.
Descans dels retirats,
Estrès dels ocupats.

Creadors de poesia,
Inspiradors de l'alegria.
Lladres del sentiment,
Laberints de ciment.

Lluita del bessavi,
Vida de l'avi,
Educadors del descendent,
Futur del nét.

Murs, missatges.
Campanars, paisatge.
Parcs, diversió.
Places, revolució.

Carrers, oients del vent
Carrers, compatriotes del present
Carrers, testimonis del pecat
Carrers, sinònims de llibertat.



dijous, 13 de novembre de 2014

Exèrcits de Primavera.

Davall d’aquell calorós sol primaveral, ambdós exèrcits guardaven desitjosos l’entrada en batalla. Aquesta seria àrdua i perillosa, però estaven preparats. Portaven tota la vida esperant aquest moment. Era l’hora de lluitar per tal d’aconseguir el seu propòsit i estaven dispostos a arribar fins al final.
Al nord del camp de batalla, es trobava un dels exèrcits: el més nombrós, amb els soldats més ferotges, aquell que marcava una intensa i forta tonalitat roja sobre el terreny, com un mar roig aclamant-se sobre el paisatge, dispost a inundar-lo amb els seus colors. A través dels seus soldats es perfilava una penetrant llum blanca, prominent del tresor d’unes perles blanques que amagades rere seu, lluïen intermitentment al so dels crits salvatges dels soldats de l’exèrcit contrari. L’exèrcit del nord romania en silenci amb l’anhel de començar la batalla en qualsevol moment però preferien esperar l’arribada d’una senyal. Mentrestant, sols els quedava observar els seus contrincants.
D’altra banda, al sud, desplegats amb gran estratègia al camp, trobaven neguitosos els membres del segon exèrcit. El desig d’entrar en combat amb els seus enemics s’apoderava d’ells, incrementant per minuts l’anhel dels soldats en banyar-se en aquell mar vermell. Tot i ser menys en quant a nombre, lluny de tindre por, l’exèrcit del sud onejava decidit les seues banderes, també vermelles, però amb una tonalitat una mica més clara, com si fos un reflex suau i càlid del primer exèrcit.
Després d’uns minuts de silenci, s’escoltà un agut xiulet que bufà acompanyat d’ un vent salvatge. En eixe moment, sonà el crit decidit de guerra amb què l’exèrcit del nord proclamava l’inici de la batalla: “besa’m”, xisclaren els seus soldats impacients per començar la lluita. Llavors es soldats d’ambdós exèrcits es llançaren els uns contra els altres, deixant-se portar pel fragor de la batalla, xocant i entroncant-se entre ells fins arribar al punt en què els comandants líders s’embrancaren en una temible i interminable batalla cos a cos. Lluny del que s’havia pensat en un inici, les perles blanques de l’exèrcit del nord decidiren deixar de ser un simple tresor per a formar part de la seua defensa i començaren a lliscar sobre l’exèrcit del sud, infringint xicotets impactes al davall de l’exèrcit meridional mentre aquest intentava entrar al camp de batalla des de la rereguarda cap a la zona més allunyada de la batalla principal.
Fou aleshores quan l’exèrcit del sud ho aconseguí i es proclamà vencedor de la batalla dels llavis, donant-la per acabada i, al seu torn, iniciant-ne una altra, la qual seria molt més fogosa encara.


La batalla dels llavis – 2014 d.C.

Aquest text està publicat a la primera edició de "Gargots, revista literària".