divendres, 23 de maig de 2014

Roba estesa - La xica del pèl roig VII

Adrià entrava per la porta d'aquell manicomi, en busca del supost assassí de la xica pèl-roja que havia sigut assassinada per son pare, que patia alzhéimer i pèrdua de coneixement en els seus actes de manera que feia coses sense adonar-se.
Així i tot, a Adrià no li quadraven les coses. Aquella marca al coll de la xica no es podia fer amb qualsevol objecte que podera punxar, havia sigut amb una jeringa molt fina, "Segur", es deia a si mateix.

Quan va trobar a aquell avi tingué l'impressió de que aquell home era a algun altre lloc, però no estava a aquella habitació. "Deu de estar passant un infern...", pensava Adrià.

-Bon dia, senyor Francés.
No obtingué resposta, aquell home mirava a cap lloc. 
-Vinc a donar-li una bona noticia per a vosté, crec.
Continuava ausent.
-Sé què no va ser vosté el que va matar a la seua filla, encara he d'esbrinar qui ho va fer, però sé que no ha sigut vosté.
-Filla? Quí és la meua filla?
-Melissandra Francés, una xiqueta pèl-roja molt bonica.
Els ulls li ploraven. Començà a xiuxiuejar:
-Es clar què sé quí és la meua filla, i el que li ha passat -Adrià 1gairebé no l'escoltava-. Però no puc parlar de l'assumpte. Era necessari.

Adrià al•lucinava. Aquell home estava dient que la mort de la seua filla havia sigut necessaria. Tot allò començava a no tindre sentit. Intentà traure alguna cosa més, però fou inútil. Es va despedir de l'home i s'encaminà a la casa de la pèl-roja una altra vegada. 
Les peces no feien lliga i aquell home acabava de desmontar-li tota la paradeta. Açò era alguna cosa més que un simple homicidi i algú estava per damunt dels sucessos.

30 minuts més tard, es trobava enfront del pis on havia aparegut el cos de la jove. Amb les claus que li havien proporcionat per a buscar les pistes que necessitara, obrí la porta del pis. Una forta olor a podrit casi el va fer caure, es va tapar el nas i començà a buscar d'on venia aquella pudor.
El rastre el va fer ixir al pati, un pati desastrat, on encara romanien peces de roba esteses. L'olor s'havia fet més intensa, les finestres de les cases adjacents estaven totes tancades, pero no entenia com, ningú s'havia queixat d'aquella insuportable olor.
Amb les mans mig tremoloses, va apartar unes mantes que cobrien un objecte de prou magnitud. Baix d'elles va trobar una caixa de madera forta, que ni tan sols estava tancada amb clau. Adrià no s'explicava com podien haver passat allò per alt l'equip d'homicidis. Tanmateix, va procedir a obrirlo. 

Aquella volta si caigué marejat al sòl. La caixa contenia un cos humà, i no necessariament sencer. La caixa era una piscina roja, on hi havia dos braços, dos cames i un tronc (amb el cap unit a ell, per sort) separats com un pollastre per a paella.
Com va poder, va tancar aquella tomba i va trucar als companys. Ell no podia possar-se a identificar ningú, estava massa desorientat en aquells moments. 

Definitivament, allà ocorria alguna cosa molt extranya, i no hi havia ni una mínima coincidència que es relacionara. 

Mentrestant, una melena pèl-roja, oculta entre roba a l'altra punta del pati i una finestra que solament mostrava foscor al seu interior, supervisava els moviments d'aquell agent.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada