divendres, 23 de maig de 2014

Roba estesa - La xica del pèl roig VII

Adrià entrava per la porta d'aquell manicomi, en busca del supost assassí de la xica pèl-roja que havia sigut assassinada per son pare, que patia alzhéimer i pèrdua de coneixement en els seus actes de manera que feia coses sense adonar-se.
Així i tot, a Adrià no li quadraven les coses. Aquella marca al coll de la xica no es podia fer amb qualsevol objecte que podera punxar, havia sigut amb una jeringa molt fina, "Segur", es deia a si mateix.

Quan va trobar a aquell avi tingué l'impressió de que aquell home era a algun altre lloc, però no estava a aquella habitació. "Deu de estar passant un infern...", pensava Adrià.

-Bon dia, senyor Francés.
No obtingué resposta, aquell home mirava a cap lloc. 
-Vinc a donar-li una bona noticia per a vosté, crec.
Continuava ausent.
-Sé què no va ser vosté el que va matar a la seua filla, encara he d'esbrinar qui ho va fer, però sé que no ha sigut vosté.
-Filla? Quí és la meua filla?
-Melissandra Francés, una xiqueta pèl-roja molt bonica.
Els ulls li ploraven. Començà a xiuxiuejar:
-Es clar què sé quí és la meua filla, i el que li ha passat -Adrià 1gairebé no l'escoltava-. Però no puc parlar de l'assumpte. Era necessari.

Adrià al•lucinava. Aquell home estava dient que la mort de la seua filla havia sigut necessaria. Tot allò començava a no tindre sentit. Intentà traure alguna cosa més, però fou inútil. Es va despedir de l'home i s'encaminà a la casa de la pèl-roja una altra vegada. 
Les peces no feien lliga i aquell home acabava de desmontar-li tota la paradeta. Açò era alguna cosa més que un simple homicidi i algú estava per damunt dels sucessos.

30 minuts més tard, es trobava enfront del pis on havia aparegut el cos de la jove. Amb les claus que li havien proporcionat per a buscar les pistes que necessitara, obrí la porta del pis. Una forta olor a podrit casi el va fer caure, es va tapar el nas i començà a buscar d'on venia aquella pudor.
El rastre el va fer ixir al pati, un pati desastrat, on encara romanien peces de roba esteses. L'olor s'havia fet més intensa, les finestres de les cases adjacents estaven totes tancades, pero no entenia com, ningú s'havia queixat d'aquella insuportable olor.
Amb les mans mig tremoloses, va apartar unes mantes que cobrien un objecte de prou magnitud. Baix d'elles va trobar una caixa de madera forta, que ni tan sols estava tancada amb clau. Adrià no s'explicava com podien haver passat allò per alt l'equip d'homicidis. Tanmateix, va procedir a obrirlo. 

Aquella volta si caigué marejat al sòl. La caixa contenia un cos humà, i no necessariament sencer. La caixa era una piscina roja, on hi havia dos braços, dos cames i un tronc (amb el cap unit a ell, per sort) separats com un pollastre per a paella.
Com va poder, va tancar aquella tomba i va trucar als companys. Ell no podia possar-se a identificar ningú, estava massa desorientat en aquells moments. 

Definitivament, allà ocorria alguna cosa molt extranya, i no hi havia ni una mínima coincidència que es relacionara. 

Mentrestant, una melena pèl-roja, oculta entre roba a l'altra punta del pati i una finestra que solament mostrava foscor al seu interior, supervisava els moviments d'aquell agent.

dimarts, 20 de maig de 2014

Correspondència IS NULL;

Feia temps que la il·lusió l'havia abandonat, feia temps que no trobava l'inspiració i tot el que passava al seu voltant no era més que un atrezzo sorollós i molest que es reproduïa en segon pla.

Romania impassible a la butaca del seu menjador, amb un cigarro de liar i una copa de whisky barat. Enfront seu, una televisió encesa que només mostrava uns puntets negres sobre un fons blanc, creant l'efecte de vore una pantalla en gris. Un gat flac que es passava l'estona estirat baix de les seues cames i la taula plena de plats amb restes de menjar i un got que portaria més de dos mesos sense netejar.

Per a què s'havia de molestar en ser una persona digna i cuidada? A ningú li preocupava el seu estat, clar testimoni havien deixat tots quan pergué el seu somni, la seua il·lusió.
S'havia cansat, de donar i no rebre, de voler i no ser correspost, de preocupar-se i no ser atés.

Per tot alló, romania impassible a la butaca del seu menjador, amb un cigarro de liar i una copa de whisky barat. Esperant la mort.

divendres, 16 de maig de 2014

$ Ira ls -l

Ira.

La perdición de los cabales. El concepto que puede desdibujar la figura y la sombra de una persona en cuestión de segundos. Un sentimiento que nace desde las forjas sanguíneas, sube hasta el cerebro, y explota en la lengua.

Nuestro recurso natural de desfogue. No obstante, los hay que lo administramos fatal. Es necesaria toda esa ira que fluye por nuestra boca y que muestra nuestro lado menos atractivo?
Lo peor es, que en la mayor parte de los casos, no la vemos llegar. Puedes tener un día perfecto y que una simple chispa encienda un monte entero de malas palabras.

Justifica la causa del enfado, el enfado en si? Seguramente no.
Así que a partir de ahora, acuérdate de esto cada vez que te hierva la sangre, cálmate y reflexiona sobre la imagen que das a tu alrededor.

La ira no te va a solventar tu problema, mantenerse feliz y optimista, quizás sí.



-(De este texto tiene culpa alguien, gracias Alguien).

diumenge, 11 de maig de 2014

add(Microcuento);

No podía levantar la cabeza. Ante él solo contemplaba un par de botas negras, desgastadas por el tiempo, mordidas en las puntas y cubiertas de polvo, arena y sangre. A duras penas escuchaba lo que su anfitrión le gritaba, le sangraban los oídos y estaba mareado.

Llevaba como 6 horas sentado en aquella maldita e incómoda silla de madera, amordazado y pateado. No sabía cuál era el motivo de su cautiverio, de repente un tipo le había asestado un golpe en la nuca con algún objeto metálico y más tarde había despertado allí.
Empezó a pensar si sería capaz de contener la respiración hasta morir y así acabar de una vez con aquello.
Las fuerzas le abandonaban, sabía que, en cuestión de minutos, iba a desfallecer.
Otro puñetazo. Esta vez en la mandíbula derecha. No pudo escupir los dos dientes que le habían saltado, ya que la mordaza no le permitía abrir los labios. Se estaba ahogando en su propia sangre, hasta que se rindió y se la tragó.

De repente sucedió. Siempre que aquello ocurría, nunca recordaba que pasaba a su alrededor. Empezó a arder su cuerpo, notaba como algo se fraguaba en su interior. Perdió el sentido.
El hombre que lo estaba atormentando reculó dos pasos atrás, mientras seguía maldiciendo, como queriendo conservar su orgullo de matón, a la vez que sus calzoncillos se humedecían de pavor. Qué era aquello?
La silla se partió y las mordazas saltaron. Unas garras de 20 centímetros asieron por el cuello a aquel desgraciado que había estado pateando al, ahora, no tan indefenso huésped. Levantó al matón hasta la altura de sus ojos, para que observara aquellos aterradores y grandes iris verdes antes de su fin. 
Aquel hombretón, ahora insignificante, lucía una americana gris, con insignias en la solapa, que lo condecoraban por algún mérito que, más que él, habían logrado sus abanderados. Su rostro estaba desfigurado del horror que estaba contemplando, intentaba, en vano, soltarse. 
La oscura criatura que ocupaba el lugar del desgraciado cautivo se acercó el rostro de su víctima. Sus moradas manos oprimieron más aún el cuello del hostigador hasta que notó que empezaba a convulsionar. Fue entonces cuando separó su cabeza de los hombros con la limpieza de un cuchillo jamonero.

Desde fuera, una veintena de individuos  observaban aquel atroz espectáculo.
A "aquello" era lo que buscaban, y lo habían encontrado. Ahora solo faltaba, controlar aquel demonio y que se uniera a sus filas.