dissabte, 1 de febrer de 2014

Notes a les sabates - La xica del pèl roig VI

Aquella xica de pèl roig el convidà al seu pis d'estudiants, qué no era gairebé lluny i ell accedí.
Recorreren els carrers, aturant-se cada dues passes per besar-se apasionadament, oblidant-se de la resta del món.
Dues vegades estagueren a punt de caure al sòl tot junts, empressonats un en l'altre, fins que finalment arribaren al pis d'aquella excitant noia.
Entraren al recinte, aquella noia li feia senyals de silenci, ja que les seves companyes podien estar dormint i no volia despertar-les. Així que amb cautela pujaren les escales fins la planta de dalt, i es clavaren en l'habitació de la pèl-roja.

Durant 5 minuts es tastaren, mitjançant el tacte, l'un a l'altre a fosques, besant-se fins l'últim racó del cos, despullant-se a cegues entre fortes respiracions que els produïa l'excitació.
Ell, notava una sensació que fins ara no havia sentit mai, estava estimant aquella noia mentre la despullava i estudiava tot el seu cos meticulosament.
Una vegada ella estigué preparada començà la vertadera batalla a aquell llit individual d'estudiant.

Al matí següent, quan ell despertà la noia no hi era. Li havia deixat una nota a les sabates:

"No sé ni com et diuen, ni molt bé com acabarem ací. 
Jo he marxat perquè tenia classe i no podia esperar a que despertares, pots desdejunar qualsevol cosa i marxar quan vulguis. 
Sent molt ser així de freda, però jo tinc els meus estudis i no puc començar una relació ara ja què em cobrix molt de temps la carrera. El que pasara anit va ser perquè jo necessitava una distracció i un poc de sentiment de llibertat, en quant a això, gràcies.
Supose que... fins un altra."

Un ardor començà a pujar-li per l'estòmac fins la gola, es posà roig. No es podia creure allò. Li estaven fent el que ell havia estat fent durant els últims 4 anys, i això el destroçava.
Es va vestir, es fiu un café i se'n anà d'aquella casa d'estudiants.

Va recorrer tots els carrers amb la mirada perduda i sense alçar-la del sòl. Per a una volta que havia sentit alguna cosa per algú, aquest algú el patejava com si d'un baló de futbol es tratara. L'estima s'havia convertit en odi. Un odi cec, que no veia més enllà de la rabia i la venjança.

En arribar a casa i sense pensar-ho dos voltes ni mitja, telefonà a un conegut seu, químic, per a que li elaborara sense preguntes un verí que matara a l'instant i podera introduir-lo sense fer molta ferida en el cos d'aquella inocent estudiant que acabava de trencar-li el cor.

Els ulls d'aquell jove emprenedor ric, lluïen una foscor i rabia que mai ell haguera pogut imaginar que tenia.

Mentrestant, un home amb barret de color canyella estava sentat a un banquet d'un petit i poc concurrit parc
.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada