dissabte, 30 de novembre de 2013

Rascant la Lluna (La xica del pèl roig V)

 Tot era als seus peus.

Aquella ciutat gegant, encesa de milions de llums de tots els colors que els humans tenim capacitat per a vore. La gent abarrotava els carrers, en parella, en regiments de joves bufats (o en procés) carregats de botelles de licors barats i boses de plàstic que gotejaven el gel que s'anava desfent pel camí.

La vida era meravellosa.
Tenia al seu abast tot aquell desig que li vinguera a la ment. De fet, la festa que hi tenia a les esquenes a aquell terrat del Hesperia l'havia organitzada ell i havien acudit més de 200 persones a sopar al restaurant panoràmic d'aquella torre que intentava rascar-li l'estómac a la Lluna.
Al so de cançons del moment ballava tot el repertori de gent que portava el que es diria: una bona llima.

Ell s'havia allunyat pensatiu a un dels extrems de la torre en soledat, amb una copa de conyac i un puro havà havia començat a rumiar coses sense sentit algún durant un festival de dissabte.
Era jove, adinerat, "famoset" i no tenia problemes de cap tipus. Però, tot i això, no conseguia trovar la seua mitja taronja, la qual sempre havia pensat que no li feia cap falta. Per a que una dona fixa si, cada dissabte als seus festivals, podia emportar-se a la que més li unflara el génere?

Allò s'havia convertit en la seua maledicció, no conseguia vore'n cap bona, ja que sempre les havia tractat com un objecte sexual d'un ratet. Malpensava que totes volien anar-se'n amb ell per a que els pagara 3 o 4 copes de més i després tindre sexe segur, el qual conseguien.

Començaren a plorar-li els ulls, liquidà la copa de conyac d'una glopada i la deixà damunt de la repisa.
Alçà un dels peus de forma que es podera impulsar per a pujar del tot a la repisa. S'impulsà i tracta de mantindre l'equilibri per a fer una última ullada a tot el seu voltant.
Mirà baix dels seus peus: el mon era baix d'aquells números 43, rebosant d'alegria festes i crits d'eufòria.
Es girà cap a la festa que ell havia organitzat i de la qual, ningú el trobava a faltar. No va vore res de nou, així que va tornar la vista al front...
Però de sobte es va parar. Poc a poc tornà la vista cap a la festa que estava a les seues esquenes.
Aquella era. Ella era la que anava a ser la seua mitja taronja, no hi havia dubtes.
Baixà d'un bot de la repisa i es va redreçar la corbata i l'americana i es dirigí cap a la xica.

La xica del pèl roig.



dissabte, 23 de novembre de 2013

Nits Fredes.

Diuen que no val la pena tindre un "amor" de jove, que ja hi haurà temps per a eixes coses i que ara cal disfrutar de la joventut, la bona vida etc.

Però, que hi ha d'aquestes nits fredes, en les que no abellix res més que pel·lícula i manta, estar acurrucadet al costat d'una bona xica, i estar més pagat que qualsevol dels fardatxos que tenim per polítics?

Eixa sensació de no voler que la nit acabe mai, de voler que no es marxe del teu costat perquè saps que quan ho faça, és per a anar-se'n.
Tontejar qual adolescents de 14 o 15 anys i anar agafadets de la mà per carrers gelats, solucionar amb un bes totes les discusions poc importants i que, per avorriment, ens inventem.
Ser l'enveja de les fulles dels arbres que només s'enjunten quan cauen al terra, adivinar els pensaments de la meravellosa persona que dus agafadeta del braç en les mans en les butxaques perquè te fred.
I quan arriba el moment de marxar, acompanyar-la fins el seu portal i despedir-la amb un bes que et sap a glòria fins l'endemà al matí.

No dic que calga enamorar-se "jove", però a tots ens agrada tenir una persona que ens done un poc d'estima.