divendres, 7 de juny de 2013

Claus i revòlvers. (La xica del pèl roig III)

ADVERTÈNCIA: No llegiu les entrades amb el subtítol de "La xica del pèl roig" sense haver llegit les predecessores. Comença amb "La xica del pèl roig", continua amb "Un barret canyella" i finalitza amb "Claus i revòlvers". Feu-me cas, o serà com llegir un SPOILER abans de vore una pel·lícula.

Nu i mullat, estava allà baix d'un pont aquell home aparentment major, però que en realitat no arribava a la cinquantena. 

L'alzheimer l'havia agafat ben promte, cap als 40 anys, era de les poques persones a les que arribava tan prompte, ja que aquesta enfermetat sol començar sobre els 65 anys. 
Havia perdut la feina, li retiraren el permís de conduïr, començà a fer-se antisocial, i cada volta les pèrdues de memòria eren més grans. 

Com que no sabía molt bé que estava fent allà, l'home agafà el seu barret i, sense més peça de vestir, començà a pujar les escales per les que havia baixat al riu. 
Quan arribà dalt, els cotxes que passaven li pitaven, aquell home anava ensenyant les vergonyes a les 3:00 del matí d'un 14 de Febrer, amb la frescoreta que alló comportava. 

De colp, aquells cotxes li portaren records a la ment. La seva dona havia faltat a un accident de cotxe quan ell tenia 35 anys. Ella en tenia 32.
Es casaren un 3 de Juliol de 1990, eren joves, apassionats, tenien ganes de menjar-se el món. 
Compraren una casa, al centre de la ciutat, més o menys, ben situats. Ell treballava de cuiner a un restaurant de prou "caché" i ella era secretaria d'un bufet d'advocats. 
Als dos anys de viure junts tingueren una filla, una filla ben bonica. Una filla que, en créixer, desenvolupà un pèl roig més ardent que el propi foc.

Pèl roig.

De sobte ho recordà tot. La seva filla tenia una casa alquilada per a estudiar amb una companya, ell tenía les claus originals, ja que l'amo legal del domicili era ell. Aquella nit havia anat a la casa de la seva filla i recordà perfectament quines foren les seves últimes paraules. L'últim que la xica del pèl roig escoltà foren unes pases en la oscuritat, però l'últim que digué, amb veu d'espant fou: 
-Pare?

No sabia on anar, que fer, on amagar-se, s'estirà dels cabells, es tornà boig en menys de 2 minuts. Quan se li aclarí la ment ho decidí: es llevaria la vida que tan sense sentit estava visguent. A casa tenia un revolver del seu avi, de quan la Guerra Civil, es pegaria un tir a sa casa i es quedaria alli estés fins que el trovaren.

Arrancà a correr cap a sa casa, la gent el mirava atónita (anava nu pel carrer). Creuà mija ciutat cegat per la bogeria que li plenava el cap. No podia parar de pensar en el que havia fet... A la seva pròpia filla? Per què? Ell no era cap assassí, mai no havia matat a ningú, perquè havia fet allò? Ja no li importava, el seu propòsit estava clar, acabar amb la seua vida.


A la fí hi arribà. Obrí la casa i començà a pujar les escales. Estava cansat. Quan arribà a la seva habitació buscà amb la mirada el caixò de la seva taula on estava el que buscava.

De nou, no sabia que feia allí, per què estava cansat? Per què estava nu? Havia tornat a perdre la memòria, així que, com estava confós, es gità al seu llit i dormí profunda i tranquilament fins l'endemà al mig dia.

Temps més tard el tancaren a un manicomi, ja que la policia trobà les seves empremtes al cadàver de la jove pèl-roja i ell declarava no recordar res, però de sobte es posava a plorar i contava que havia fet amb la seva filla. El jutge decidí clavar-lo en un manicomi per "transtorn mental". 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada